Entre la cal i l'arena, ens aixecarem també nosaltres, com el cor d'esclaus, en Muti i l'alcalde de Roma, contra els atacs als nostres drets a gaudir d'una educació i del plaer de la cultura?
Després de llegir el comentari, vegeu el video.
El passat 12 de març, Silvio Berlusconi va haver d'enfrontar-se a la realitat. Itàlia festejava el 150 aniversari de la seva creació i en aquesta ocasió es va representar a Roma l'òpera Nabucco de Verdi, dirigida per Ricardo Muti. Nabucco evoca l'episodi de l'esclavitud dels jueus en Babilònia,i el famós cant "Va pensiero" és el cant del cor d'esclaus oprimits. A Itàlia, aquest cant és un símbol de la cerca de la llibertat (en els anys en què es va escriure l'òpera, Itàlia estava sota l'imperi dels Habsburg).
Abans de la representació, Gianni Alemanno, alcalde Roma, va pujar a l'escenari per pronunciar un discurs en el qual denunciava les retallades del pressupost de cultura que estava fent el Govern, a pesar que Alemanno és membre del partit governant i havia estat ministre de Berlusconi. Aquesta intervenció de l'alcalde, en presència de Berlusconi que assistia a la representació, va produir un efecte inesperat.
Ricardo Muti, director de l'orquestra, va declarar al diari "Times": "L'òpera es va desenvolupar normalment fins que arribem al famós cant "Va pensiero". El públic es va posar en tensió. Hi ha coses que no es poden descriure, però que un les sent. Era el silenci del públic el que es feia sentir fins llavors, però quan va començar el "Va Pensiero", el silenci es va omplir de veritable fervor. Es podia sentir la reacció del públic davant el lament dels esclaus que canten: "Oh pàtria meva, tan bella i tan perduda". Quan el cor arribava a la seva fi, el públic va començar a demanar un bis, mentre cridava "Visca Itàlia" i "Visca Verdi".
A Muti no li sol agradar fer un bis a la meitat d'una representació. Només en una ocasió, a la Scala de Milan, en 1986, havia acceptat fer un bis de el "Va pensiero". "Jo no volia només fer un bis. Havia d'haver-hi una intenció especial per fer-ho" -va dir Muti-.
En un gest teatral, Muti es va donar la volta, va mirar al públic i a Berlusconi alhora, i es va sentir que algú entre el públic va cridar: "Llarga vida a Itàlia!". Muti va dir llavors: "Sí, estic d'acord: "Llarga vida a Itàlia", però jo ja no tinc 30 anys, he viscut ja la meva vida com a italià i he recorregut molt de món. Avui sento vergonya del que succeeix al meu país. Accedeixo, doncs, a la vostra petició d'un bis del "Va Pensiero". No és només pel patriotisme que sento, sinó perquè aquesta nit, quan dirigia al Cor que va cantar "Ai el meu país, bell i perdut", vaig pensar que si seguim així matarem la cultura sobre la qual es va construir la història d'Itàlia. En tal cas, la nostra pàtria, seria de debò "bella i perduda".
Se sentiren molts aplaudiments, inclosos els de els artistes en escena. Muti va prosseguir. "Jo he callat durant molts anys. Ara hauríem de donar-li sentit a aquest cant. Els proposo que s'uneixin al cor i que cantem tots el "Va pensiero". Tota l'òpera de Roma es va aixecar. I el cor també. Va ser un moment màgic. Aquesta nit no va ser solament una representació de Nabucco, sinó també una declaració del teatre de la capital per cridar l'atenció als polítics.
Abans de la representació, Gianni Alemanno, alcalde Roma, va pujar a l'escenari per pronunciar un discurs en el qual denunciava les retallades del pressupost de cultura que estava fent el Govern, a pesar que Alemanno és membre del partit governant i havia estat ministre de Berlusconi. Aquesta intervenció de l'alcalde, en presència de Berlusconi que assistia a la representació, va produir un efecte inesperat.
Ricardo Muti, director de l'orquestra, va declarar al diari "Times": "L'òpera es va desenvolupar normalment fins que arribem al famós cant "Va pensiero". El públic es va posar en tensió. Hi ha coses que no es poden descriure, però que un les sent. Era el silenci del públic el que es feia sentir fins llavors, però quan va començar el "Va Pensiero", el silenci es va omplir de veritable fervor. Es podia sentir la reacció del públic davant el lament dels esclaus que canten: "Oh pàtria meva, tan bella i tan perduda". Quan el cor arribava a la seva fi, el públic va començar a demanar un bis, mentre cridava "Visca Itàlia" i "Visca Verdi".
A Muti no li sol agradar fer un bis a la meitat d'una representació. Només en una ocasió, a la Scala de Milan, en 1986, havia acceptat fer un bis de el "Va pensiero". "Jo no volia només fer un bis. Havia d'haver-hi una intenció especial per fer-ho" -va dir Muti-.
En un gest teatral, Muti es va donar la volta, va mirar al públic i a Berlusconi alhora, i es va sentir que algú entre el públic va cridar: "Llarga vida a Itàlia!". Muti va dir llavors: "Sí, estic d'acord: "Llarga vida a Itàlia", però jo ja no tinc 30 anys, he viscut ja la meva vida com a italià i he recorregut molt de món. Avui sento vergonya del que succeeix al meu país. Accedeixo, doncs, a la vostra petició d'un bis del "Va Pensiero". No és només pel patriotisme que sento, sinó perquè aquesta nit, quan dirigia al Cor que va cantar "Ai el meu país, bell i perdut", vaig pensar que si seguim així matarem la cultura sobre la qual es va construir la història d'Itàlia. En tal cas, la nostra pàtria, seria de debò "bella i perduda".
Se sentiren molts aplaudiments, inclosos els de els artistes en escena. Muti va prosseguir. "Jo he callat durant molts anys. Ara hauríem de donar-li sentit a aquest cant. Els proposo que s'uneixin al cor i que cantem tots el "Va pensiero". Tota l'òpera de Roma es va aixecar. I el cor també. Va ser un moment màgic. Aquesta nit no va ser solament una representació de Nabucco, sinó també una declaració del teatre de la capital per cridar l'atenció als polítics.
- En italiano
- Va, pensiero, sull'ali dorate;
- va, ti posa sui clivi, sui colli,
- ove olezzano tepide e molli
- l'aure dolci del suolo natal!
- Del Giordano le rive saluta,
- di Sionne le torri atterrate...
- Oh mia patria sì bella e perduta!
- Oh membranza sì cara e fatal!
- Arpa d'or dei fatidici vati,
- perché muta dal salice pendi?
- Le memorie nel petto raccendi,
- ci favella del tempo che fu!
- O simile di Solima2 ai fati
- traggi un suono di crudo lamento,
- o t'ispiri il Signore un concento
- che ne infonda al patire virtù.
- che ne infonda al patire virtù
- che ne infonda al patire virtù
- al patire virtù!.
- En español
- ¡Ve, pensamiento, con alas doradas,
- pósate en las praderas y en las cimas
- donde exhala su suave fragancia
- el dulce aire de la tierra natal!
- ¡Saluda las orillas del Jordán
- y las destruidas torres de Sion!
- ¡Oh, mi patria, tan bella y perdida!
- ¡Oh recuerdo tan caro y fatal!
- Arpa de oro de fatídicos vates,
- ¿por qué cuelgas muda del sauce?
- Revive en nuestros pechos el recuerdo,
- ¡Que hable del tiempo que fue!
- Al igual que el destino de Sólima
- Canta un aire de crudo lamento
- que te inspire el Señor un aliento,
- que al padecer infunda virtud,
- que al padecer infunda virtud,
- que al padecer infunda virtud,
- al padecer, la virtud!.
3 Comentarios:
Bonico, eixe himne me sona a algo!
Ah, la commedia italiana! Aquesta gent són molt donats a aquests actes de cara a la galeria. De fet, fa pocs anys a Muti el van acomiadar (o sigui, a la puta calle) de La Scala gràcies a una votació general (músics, personal, etc.), després de molts anys d'una gestió del director d'orquestra no precisament massa democràtica... Els detalls els pots trobar fàcilment a la xarxa
Sin acritud (que dicen)
Y saludetes!!!!
Sea como sea.. gallina de piel...
:-)))
Un abrazo desde las montañas lluviosas...
Publicar un comentario en la entrada